EL TEATRE TRADICIONAL A ANDORRA
El Tralarí i la Marieta
Text d’El Tralarí i la Marieta (Extret del llibre Hereus i cabalers d'Eva Julián Adán)
Dissabte de carnaval al matí ens arriben dos convidats molt especials: són el Tralarí i la Marieta. Vénen de terres llunyanes, muntats al damunt d’una guarnida cavalleria que du la cadira amb dos carregadors que els permeten anar ben asseguts d’esquena l’un a l’altre.
Quan els nostres hostes giren a punta de camí, un escamot d’homes amb fusell a la mà surt a donar-los la benvinguda, prenen l’animal a ramal i els passegen per tota la vila. Quan arriben a la plaça major s’aturen, i els nois amb màxima dolçor aixequen la Marieta a braços i la deixen a terra.
El Tralarí, que d’un salt ha baixat del carregador, es posa ben dret al davant de la Marieta i cridant li diu:
— Marieta, pixa!
La Marieta tota avergonyida, se’l queda mirant fixament mentre se li van posant les galtes vermelles. No diu res, solament mira amb ulls d’espant el Tralarí. El Tralarí, a qui no agrada gens això de fer-se pregar, comença a inquietar-se i neguitós li repeteix en to sever:
— Marieta, pixa!
— Pixa, Marieta! Que si no pixes, m’enfadaré!
La Marieta, que du unes faldilles llargues fins als peus, abaixa el cap avergonyida, mentre amb una mà a sobre de l’altra s’aguanta «les ganes de pixar». El Tralarí, en veure que la Marieta continua fent el ronso, li torna a cridar:
— Marieta, pixa!
— Pixa, Marieta! Que si no pixes, m’enfadaré!
La pobra Marieta, cada cop més avergonyida, ja no sap què fer, si plorar o pixar. Però com que ja quasi no pot retenir-se, comença a fer petits saltironets alhora que tota esporuguida intenta amagar-se la cara.
El Tralarí veient que la Marieta ja s’està excedint, li torna a cridar molt enfadat:
— Marieta, pixa! Pixa, Marieta!
I la Marieta, que ja no es pot aguantar, es torna a posar les mans entre les cames i aprofita el gest per desfer la botana de la bóta de vi que porta lligada entre les cames. De sobte, es gira i, enfadada, s’aixeca les faldilles fins a mitja cama, estreny les cuixes i comença a pixar vi. El jovent entusiasmat agafa un orinal i li posa entre les cames, que no deixen de rajar vi fins que la bóta queda ben buida.
La fadrinalla enlaira l’orinal i el fa passar de mà en mà, i els assistents en beuen alegrement el contingut a galet.
Enmig de tot aquest enrenou, el Tralarí i la Marieta s’han transformat en dos éssers de palla i, com dos morts, han caigut ben llargs al mig de la plaça. Aquest fet ha provocat l’atabalament general, fins al punt que hi ha hagut d’intervenir el tribunal de carnaval, que després d’una llarga discussió ha acordat penjar-los d’una balconada i mantenir-los junts i ben lligats per l’esquena, tot esperant una possible guarició. El poble, satisfet de la sentència del tribunal, canta a la Marieta una cançó:
La Marieta està malalta, Li en posarem la canella al morro,
li en farem un llit al carrer; i el seu mal no serà re,
los fadrins la van veure, i el seu mal no serà re.
i el seu mal no serà re.
La parella roman sota la custodia del sometent nit i dia, en previsió que cap forà els pugui alliberar. Si això s’esdevingués, per nosaltres representaria el final del carnaval.
Al cinquè dia, Dimecres de Cendra al vespre, tot lo veïnat és citat a la plaça, cadascun de nosaltres surt de casa amb un ciri encès a la mà, i a mesura que anem avançant, els nostres passos s’uneixen formant una llarga cuca de llum que se sent de lluny per l’amargor dels seus plors i laments, i és que en el nostre record és escrit que el Tralarí i la Marieta moriran.
A un costat de la plaça roman entronitzat el tribunal del carnaval, que seriós i llunyà a la nostra presencia discuteix sobre els fets esdevinguts aquests darrers dies. Finalment arriben a un acord i declaren els dos empresonats culpables d’haver encomanat al poble la llavor del desgovern i la disbauxa, i sense donar-los opció al perdó, són condemnats a ser cremats públicament.
Sense perdre temps, el cònsol major dóna l’ordre a dos trabucaires del sometent de disparar trets a la palla fins que aquesta s’encén i converteix els dos sentenciats en una gran foguera, que els fa desaparèixer enmig de fum i flames. El poble, summament entristit, va cantant entre llàgrimes responsos per l’ànima dels difunts.