Publicat al Periòdic d'Andorra el Dimecres, 11 de març de 2020
Com ja molts sabreu per la meva trajectòria m’agrada investigar. I m’atrau, fonamentalment, tot el que estigui relacionat amb les llengües i la literatura. Per això, després d’haver acabat el meu doctorat a la Universitat de Lleida, el qual estava basat en una investigació sobre el teatre a Andorra, vaig pensar que volia fer alguna cosa més, però ara dins del món de la traducció. Però tampoc em vaig decidir a buscar res ràpidament i finalment el que estic fent ara és més fruit de la casualitat que una decisió meditada.
La veritat és que vaig anar a fer un examen de traducció de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià a la Universitat Jaume I de Castelló. I allà, en un programa de màsters vaig veure un que em va semblar molt interessant: el Màster en investigació de la traducció i la interpretació. No em vaig matricular a la següent convocatòria. M’ho vaig pensar una mica més, però a l’any següent no ho vaig dubtar dues vegades i, actualment, allà estic embolicada amb això.
El Màster no m’està decebent, encara que he de reconèixer que, com en gairebé tot, hi ha unes assignatures que m’agraden més que altres i això també es veu reflectit en les meves qualificacions. De totes maneres, de les que he anat fent fins ara, com era d’esperar, la que més m’ha agradat de totes és la d’Investigació en traducció literària. I espero poder realitzar el meu treball final en aquest àmbit treballant per a això en la revisió de la traducció d’alguna novel·la andorrana que hagi estat traduïda a altres llengües. Però, quina? Serà una sorpresa!
En aquest màster estic aprenent coses molt interessants i entre elles voldria destacar, atès que diumenge passat va ser el Dia de la dona treballadora, el fet de les poques dones que apareixen dins dels estudis que parlen sobre traductors. I això que aquest ofici en el passat va estar molt lligat a les dones, que en la majoria de casos s’hi dedicaven pel fet de no ser molt ben acceptades dins de l’àmbit literari, el qual gairebé estava conformat només per homes.
A més, algunes de les dones que sí que van a arribar a escriure i a publicar les seves obres van haver de fer-ho amb noms falsos d’home, com hauria estat el cas de Caterina Albert, l’autora de Solitud, que es va veure obligada per la societat a publicar la seva novel·la sota el nom de Víctor Català.
En el meu cas, em vaig encarregar de realitzar un informe de lectura sobre les traductores gallegues, les quals es veien obligades a traduir en castellà perquè la traducció havia passat a formar part de el món de la política i, sent així, de nou es va relegar a la dona a un segon pla. I bé aquí ho deixo per ara, però només vull afegir que amb aquest màster he descobert tot un món que està encara molt obert a noves investigacions, donat el fraccionari i poc sistemàtic que ha estat el seu estudi fins al moment actual.